RONDA
ORIENTAL

Notas del viaje actual por Asia

SEMPRE L'OEST

J. M. ROMERO

2010

SEMPRE L'OEST
La volta al món sense avió i sense mapa. Un viatge íntim de catorze mesos

01. Dollart Trader


En la nit, l'enorme vaixell de càrrega s'allunyava del moll Príncep d'Espanya, en el sector sis del port de Barcelona. Dominaven el pont de comandament les llumenetes de les màquines i les ombres dels homes, concentrats en la pesada maniobra. Jo em mantenia en un racó, envaït per una  inesperada sensació d'irrealitat.

El Quim seguia plantat al moll, flanquejat pel vell Ford Fiesta heretat del pare. Sota la llum malenconiosa dels fanals, mon germà quedava com a darrera ànima viva del quadre. Els agents consignataris, duaners i estibadors que durant hores havien formiguejat pel Dollart Trader ja havien fugit del fred inhòspit d'aquell sis de desembre.

Ens vam presentar al moll a la una del migdia, hora teòrica d'arribada del vaixell, a la qual havia estat citat per embarcar. Fins a les tres no hi va aparèxer. Vaig contemplar-lo, excitat. ¡Quina màquina! Me'n sabia de memòria les dades bàsiques: 170 metres d'eslora, 26 de mànega, 22.500 tones. A popa, sota del nom, hi deia «Leer», ciutat de la qual mai no havia sentit parlar.

Vaig escrutar la gran torre blanca, la meva casa per als propers dies, i l'endreçada càrrega. Les dues grues del vaixell estaven de braços caiguts perquè treballaven les de terra, més expeditives. ¡Fins i tot abans d'acabar la maniobra d'atracament ja s'abraonaven sobre els contenidors, àvides com clients de grans magatzems en primer dia de rebaixes! Estava clar que no tenien temps per perdre.

–¿Tu ets el passatger?

Al peu de l'escala, un mariner filipí enfundat en una granota taronja va reconèixer la meva existència. A l'altre extrem de l'escaleta, en un despatxet atapeït de gent, l'atrafegat capità va trobar un minut per demanar-me que tornés a les vint-i-dues hores perquè salparíem a les vint-i-tres. L'aspecte de l'home m'havia sorprès: jove, prim, rapat al zero excepte per la finíssima barba de disseny; vestit amb samarreta i bermudes i amb un aire més propi de turista a Calella que no pas de capità de vaixell mercant, excepte per la mirada atenta.

A quarts de deu de la nit tornava a pujar per l'escala. Un filipí diferent de l'anterior va permetre al Quim d'acompanyar-me. Ens va conduir a les altures, fins a una porta marcada amb un rètol on deia «Owner».⁽¹⁾ Ens va mostrar una estança amb dues peces, neta i acollidora, molt millor que les que utilitzo habitualment, la qual cosa em va fer immediatament feliç. Abans de retirar-se l'home va aclarir que es deia Sonny, tot oferint el seu ajut per al que calgués i precisant que la seva cabina era just la del costat: la porta on deia «Third officer».⁽²⁾ Desaparegut l'home, mon germà i jo vam embadalir-nos amb la descàrrega de contenidors, i després, sorprenentment sols, vam davallar per les diverses cobertes del vaixell detenint-nos en mil perspectives fins que una abraçada ens va separar al moll.

Al cap d'uns minuts, un Quim minúscul va ficar-se en el Ford Fiesta i va desaparèixer. Simultàniament, l'estranya barreja sentimental del meu interior es diluïa. De sobte ja no sentia res d'especial, almenys en aparença. Estava serè com si la situació fos ben corrent. El fil de l'adéu s'havia trencat.

El capità em va explicar que si de moment navegàvem lentament era perquè els mecànics netejaven una turbina. Passats tres quarts d'hora recuperaríem la velocitat de creuer habitual de dinou nusos i mig. L'home va interessar-se per la meva comoditat, tot expressant el desig que gaudís d'una bona travessia i posant-se a disposició. A partir d'aquest punt es va concentrar en la feina. Era persona de poques paraules i poc interessada a excedir-se en cortesies, cosa que vaig agrair.

Vaig fixar la mirada en la silueta de Montjuïc i després la vaig anar desviant cap al parpelleig de la xeringa de Foster a Collserola, a les torres olímpiques, a una colla de dipòsits rabassuts arrenglerats al llarg dels molls, a les inacabables piles de contenidors, al far. Era clar que per marxar de Barcelona no hi ha millor medi que el mar.

Vaig estar-m'hi fins passada la mitjanit, en què la ciutat no era més que una llengua de llums flotant en la negror. Després vaig retirar-me a la cabina, on no vaig trigar a quedar-me profundament adormit sota la calidesa d'un esplèndid edredó de marca alemanya.                                                  

El capità Folko Goldenstein tenia els ulls ametllats que abunden en el fred nord europeu. En la llum matinal vaig distingir-hi una brillantor múrria que m'havia passat desapercebuda la nit anterior, la qual afegia un matís seductor a l'aire de jove responsable amb aspecte de turista a Calella. El tipus m'agradava, decididament. Sèiem a taula en companyia del primer oficial Olaf, més jove i més seriós que el Folko, i del cap de màquines Gunter, un home de mitjana edat bregat en mil batalles.  

El Folko va confessar-se sorprès per la meva arribada, que li havia estat notificada amb poques hores d'antelació, ja que no era gaire habitual de comptar amb passatgers en els mercants. De fet, jo era el primer amb qui topava a Hermann Buss, encara que n'havia trobat algun en vaixells d'altres companyies, pel que em va dir. Per a l'Olaf, jo era el primer de la seva vida professional.

L'home em va concedir una llibertat total de moviments, tot renovant la bona disposició oferta el vespre anterior. A canvi va voler saber què hi pintava jo en el seu vaixell.

–Una volta al món sense agafar avions –vaig respondre telegràficament, més per timidesa que per una altra cosa.

–Un viatge llarg... –va dir, pensatiu–. ¿Quant de temps has previst?

–Uns quinze mesos. I avui és el segon dia.

–Interessant.

Sense deixar de mirar-me fixament va crear un silenci, que era una frontera.

–Després en parlem –va concloure.

Em va oblidar. Es va aplicar a discutir amb els companys de qüestions de feina en alemany. Aïllat, em vaig concentrar en el copiós esmorzar a base d'ous, embotits, formatge, pa de diverses classes, mantega, melmelada i cafè, i vaig acabar ingerint molt més que de costum.

A les vuit i deu ja s'havien aixecat de taula tots excepte jo, que no sabia ben bé què fer a continuació. De sobte, el temps era un gran desert. Se'm va acostar l'Edmund, l'amable assistent, que em va recitar els horaris dels àpats –7.30-8.30, esmorzar; 11.30-12.30, dinar; 17.30-18.30, sopar– i em va informar que hi havia galetes i cafè a disposició durant tot el dia. Era clar que no passaria gana. També em va explicar que a l'altra banda de la cuina, a babord, s'hi ubicaven els menjadors de suboficials i tripulació, que podia visitar quan volgués.

Vaig pujar al setè i darrer pis de la torre: el pont de comandament. Amb llum de dia podia comprovar que oferia un disseny modern, allunyat de la idea de vaixell de càrrega arxivada a la memòria, clarament basada en llibres i pel·lícules d'altres èpoques. En l'amplíssim espai, envoltat de grans finestrals, s'hi alineava un seguit de modernes màquines que transmetien seguretat: GPS, cartes de navegació electròniques, plòters, ⁽³⁾ alarmes i recontraalarmes. Des de la privilegiada talaia es divisava el món circumdant, que en el moment era tot aigua i cel.

–Això de Sonny no sona gaire tagal –vaig objectar al tercer oficial. La jornada, pel que feia al comandament del pont, es dividia en sis torns de quatre hores, dos per cada oficial–. ¿Quin és el cognom?

–Enríquez. És espanyol, ¿no?

El Sonny no va  trigar gaire a confessar que es moria de ganes de tornar a les Filipines, lamentant que els contractes de nou o deu mesos que li oferien eren massa llargs.

–Quan telefono a casa, la meva filla de quatre anys em retreu l'absència i el petit, que en té dos, gairebé no em coneix –argumentava–. Però no hi ha res a fer, perquè a les agències filipines no els surten a compte contractes més curts pel cost del bitllet d'avió i la feina dels tràmits.

El somni del Sonny era estalviar prou per no haver de navegar més. A Manila posseïa un negoci de menjar de gossos i venda de cadells i assegurava que així que pogués ampliar-lo abandonaria el mar.

–Però per altra banda m'agrada la feina.

–Molts voldrien el teu lloc, suposo.

–És clar. Al final ja no sabem què volem.

Em va ensenyar les cartes de paper amb la ruta pulcrament traçada amb llapis. En aquell moment érem si fa no fa a l'alçada de Benidorm. Espontàniament vaig mirar a estribord buscant la costa tan nítidament perfilada al dibuix, però només hi vaig veure un mar trist, reflex del cel rúfol, i una boirina que limitava l'horitzó a quatre o cinc milles a la rodona.

Minuts més tard em trobava a la coberta exterior, on s'amuntegava la càrrega. Vaig enfilar per estribord l'estret passatge que envoltava el vaixell, avançant amb cautela d'intrús. A la dreta s’estenia un mar esquerp i a l'esquerra un impressionant castell metàl·lic: contenidors amuntegats fins a sis nivells pel damunt del cap, grues, baranes de seguretat, cofres d'aparells, caixes de maquinària de control, tubs, bites. Tot fred i humit. Mort. ¿On eren, els mariners?

Per unes escaletes vaig accedir a l'espai de proa, que em va oferir una visió panoràmica del món. De sobte em vaig fer conscient de la fabulosa estabilitat de la nau. La màquina dominava l'espai. Navegava impertorbable, en línia recta, a velocitat fixa: dinou coma quatre nusos. Vaig caminar fins al vèrtex i des del púlpit vaig deixar gotejar el temps, el meu tresor.

De tornada, en el pas de babord, va sorgir d'entre els contenidors un home enfundat en una granota taronja, broca en mà. Duia el cap cobert amb un gran mocador a l'estil dels beduïns. Era un individu rabassut de mitjana edat, que somreia afablement. El saludo, em presento, li pregunto el nom.

–Pepito.

Estranya associació la d'aquest home d'aspecte llunyà amb un nom tan nostrat i passat de moda. Encara em va sorprendre més que l'Enríquez del Sonny. Consultada la llista de mariners filipins vaig constatar que el castellà prevalia en noms i cognoms amb alguna excepció a l'americana com Rex o Roger. Deu ser, conjuntament amb la religió imposada i alguna influència culinària, la darrera resta de l'imperi on no es ponia el sol.

Vaig topar un segon mariner, que armat de brotxa i pot de mini es dedicava a curar les esgarrapades del vaixell. No vaig trigar a adonar-me que el pintat de la coberta constituïa una de les principals ocupacions dels mariners, ja que l'aigua de mar corrou els bucs com si fos àcid. Un tercer desmuntava una estructura de taulons de fusta a les portes del taller, situat als baixos de la torre. Igual com els seus companys, vestia granota taronja i va obsequiar-me amb un somriure. Quedava clar que, almenys aquell matí, la vida era a babord.

Sense cap raó en particular, les cames em van conduir a la cabina. Un cop a l'interior de l'espai privat, tanmateix, no sabia ben bé què fer: ser mestre del propi temps comporta més dificultats del que no sembla. Conscient de la brusquedat del canvi a què em sotmetia vaig intentar ser benèvol amb mi mateix i prendre'm les coses amb calma. Em vaig acostar a la minicadena, ben lligada a un moble xapat de pi, i vaig joguinejar amb el dial tot recorrent una sopa de tertúlies i radiofórmules d’intel·ligibilitat variable, però de seguida em vaig adonar que no desitjava escoltar res de tot allò i vaig tornar al silenci. Aleshores vaig considerar la possibilitat d'ordenar l'equipatge, però vaig descartar la idea immediatament perquè mai no havia perdut un sol minut a traslladar les coses de la maleta a calaixos i penjadors i no era qüestió de començar en aquell moment.

Al final, es va fer l'hora de dinar sense haver fet res més que preguntar-me què fer.  

–La puta vibració et carda la columna –es va lamentar l'Olaf.

Jo acabava de fer una observació respecte al zumzeig de la torre. La nit anterior, callat el món, m'havia resultat fins i tot agradable, com el trontoll d'un tren, especialment del llit estant. No se m'havia acudit considerar-ho del punt de vista mèdic.

–Per sort, no es produeix a tots els vaixells –va puntualitzar el meu interlocutor.

Érem al pont, on l'Olaf complia el torn de guàrdia de tarda. Abans del servei, el jove oficial s'havia ocupat a posar-me al corrent de les normes de seguretat: directrius que calia seguir en cas de foc, el gran enemic dels marins; situació del punt d'assemblea i del bot salvavides; ubicació i ús de la jaqueta salvavides. M'ho havia detallat tot sobre el terreny, amb precisió germànica i fe cega en el sistema.

Segons que em va dir, hi havia quaranta mil vaixells de càrrega rondant pel planeta, transportant el... ¡noranta-vuit per cent de les mercaderies en moviment! La magnitud de les xifres em va impressionar, sobretot en relació amb la poca presència que tenen en la vida quotidiana. Ningú no en parla. Ningú no hi pensa. Ningú no hi somnia. O gairebé ningú. Són un món a part, habitat per gent com l'Olaf, que crema dies i nits al mar i per a qui la terra no és més que mera perifèria.

És clar que se sentia diferent de la resta de persones, va admetre. És clar que portava una vida estranya. Quatre mesos de servei, dos a casa. Millor que els filipins, però igualment poc adaptable al ritme de família i amics.

–Navegaré deu anys més, fins als trenta-cinc, i després em quedaré a terra –va afirmar amb rotunditat.

Instintivament, vaig qüestionar un pla tan a llarg termini, però no vaig exposar el pensament en veu alta. Ens separaven vint anys d'edat i, per altra banda, no era cosa de discutir els somnis de ningú. I potser, si mantenia el tarannà disciplinat, arribaria a acomplir el programa, després de tot.

Mentre parlàvem, la meva atenció era absorbida per les asimètriques piles de contenidors de colors, desgastats pels elements i els tràfecs, i signats per jeroglífics de sigles. Eren presències poderoses, pels misteris amagats i també perquè resumien l'esforç i la intel·ligència de l'espècie humana en la millor versió. ¡Quina obvietat, vist ara, l'organització de la càrrega en caixes de mida estàndard, fàcilment transportables del vaixell al camió i del camió al vaixell! Durant mil·lennis, tanmateix, s'han manejat les mercaderies paquet a paquet i garba a garba, i la feina d'estiba ha estat una dura lluita contra les irregularitats de les peces.

L'Olaf em va informar que els contenidors van començar a utilitzar-se als anys cinquanta. Posteriorment, vaig esbrinar que el creador en fou Malcolm McLean, que va trigar més de dues dècades a concretar la revolucionària idea, havent de superar múltiples obstacles, des de l'escepticisme de col·legues i autoritats fins a la pressió dels lobbies del transport. El primer vaixell de contenidors va salpar de Newark, Nova Jersey, l'any 1956, i el primer port dissenyat específicament per a aquesta mena de tràfic va ser Port Elizabeth, al mateix Estat americà.

–¿Quants en vau carregar, a Barcelona? –vaig inquirir, tot recordant que el vaixell s'havia estat vuit hores a la meva ciutat.

–Exactament 79 de petits i 49 de grossos –l'Olaf llegia una fitxa, buscada expressament per satisfer la meva curiositat–, amb un pes de 1.865,9 tones. Se'n van descarregar 122 de petits i 60 de grossos, 2.511 tones, en total.

Va aclarir-me que actualment n'existeixen de dues mides estàndard: de vint i de quaranta peus de llargada, respectivament; que el Dollart Trader tenia capacitat per a 1.607 dels de vint i que en aquell moment en transportàvem 344 de petits i 319 de grossos, la qual cosa suposava aproximadament el seixanta per cent de la capacitat del vaixell.

Entusiasmat amb l'aprenentatge, vaig prosseguir amb l'interrogatori.

–¿En coneixeu el contingut?

–Van segellats –va respondre–. Només exigim la informació dels que porten materials perillosos, per una qüestió de control. Una petita fuga de líquid en un dels contenidors, per exemple, pot acabar en tragèdia. Ara mateix en transportem dues dotzenes, d'aquests.

–Però , ¿quina mena de coses contenen? –vaig insistir, tossudament.

–¡Tot el que puguis imaginar-te! Sabates, capses de cereals, peces de maquinària, joguines... i aliments frescs, que van en contenidors refrigerats.

–De quants vaixells disposa, la companyia?

–D'uns quaranta. El més gros pot carregar dos mil cinc-cents contenidors. El Dollart és dels mitjans.

Vaig quedar parat.

–El més gran del món –va afegir, arran de la meva sorpresa– en pot transportar vuit mil. Pertany a la naviliera danesa Maersk, una de les grosses.

            ¡Vuit mil caixes de contingut desconegut! Vaig contemplar un cop més la coberta. No n'hi havia vuit mil, ni de bon tros, però tant se valia. Aquell paisatge desafiava la fantasia. ¿Què podia haver-hi? ¿Drogues? ¿Armes? ¿Immigrants? ¿Samarretes del Manchester United? ¿Un restaurant xinès sencer? Vaig riure tot sol en recordar l'ocasió en què, amb un amic, vam desvariejar imaginant-ne la possibilitat, mentre menjàvem el chop suey del dia en el clònic del barri. ¿En quin d'aquests devia ser? Vaig visualitzar-hi la dona servint les taules, l'avi fent els comptes a l'àbac, els nens fent els deures en un racó, o jugant a sota d'una taula. Ben mirat, la metàfora no era tan dolenta.

–En cas de descobrir-se alguna mercaderia il·legal, ¿quina és la vostra responsabilitat? –vaig inquirir.

–En principi, cap ni una –va respondre el primer oficial–, ja que només en som els transportistes. El control és cosa de propietaris i consignataris, i del servei de duanes. Encara que mai se sap, i en un moment determinat podríem tenir problemes.

De tornada a casa, vaig llegir un article a La Vanguardia que exposava el temor de les autoritats nord-americanes d'un gran atemptat arribat per via marítima. El temor se sustentava en xifres ben eloqüents: seixanta mil vaixells atracats anualment en els ports del país; vint-i-vuit milions de contenidors en moviment a partir d'aquests vaixells, cosa que representa el setanta-cinc per cent de la totalitat del tràfic comercial del país; només un dos per cent d'aquest volum passa per controls, xifra que resultaria impossible d'augmentar substancialment sense provocar un col·lapse.